Helsinki (I)

Encara no. Encara no he sortit de casa per agafar el tren i acostar-me a l'aeroport. Tan se val si és a Hèlsinki (com és el cas), a Londres o a Perpinyà, dos o tres dies abans de la sortida: nervis!! Valeriana, coffea, somnífers...res no aconsegueix treure'm el neguit de sobre. Por a volar? Pànic a l'idioma? No. Volar m'inspira magnificència i una certa llibertat i els idiomes em provoquen una admiració i una curiositat fora mides (amb el finès, i només davant del diccionari, m'ho estic passant pipa!). Senzillament, ganes de conèixer món. Però moltes, eh? Moltes! Afortunadament per al meu company els anys han passat i ja no sóc el d'abans, aquell que havia de patejar-se una ciutat a tot córrer en un dia per abastar-la de dalt a baix. Me'n faig el càrrec: no es pot assumir tot aquest món en una sola vida. Però l'excitació continua, no puc evitar-la. Viatjar, viatjar...davant tantes cultures, ciutats i pobles, llengües, maneres de viure i natures, qui pot resistir-se'n? Doncs bé, avui toca: Hèlsinki. La veritat és que no se'n troben massa guies, ni veig el seu nom als aparadors de les agències de viatge, però m'han dit que és molt interessant, tranquil·la, amb el seu punt de marxa, lluminosa. Ja m'agradaria recórrer també el país, però l'oferta que tinc des de desembre no dóna per a més. Precisament l'altre dia en parlàvem. El dia que faci la volta al món ja em puc morir. Em sembla que excepte això no tinc cap altra aspiració més gran per dir que he viscut la vida. Però anem a pams. De moment, és una altra capital d'Europa la que s'afegeix a la llista. Serà la número divuit. Fins a quaranta-cinc, encara me'n falten... Aviam si la meva existència té prou caducitat per fer-me el continent sencer! Sense presses, d'acord, sense presses! Quan en torni us en faig cinc cèntims. Hyvästi! (adéu en suomi, que ho acabo de recollir del diccionari)