Helsinki (II)

Sí, n'he tornat, i n'he tornat més satisfet de com pensava. Tot i que hi havia veus que deien que m'agradaria, mai saps del cert què et trobaràs i, malgrat la meva absoluta predisposició, sempre hi ha algunes cuques. Hèlsinki no és encara un destí dels més buscats. D'entrada, però, i per a qui vulgui saltar-se'n els detalls, cal destacar-ne: l'arquitectura racional (d'un modernisme ciclopi), l'idioma (fino-úgric com l'hongarès, l'estonià i el lapó) i el golf de Finlàndia (és a dir, illes i aigua pertot). I tot seguit, la gastronomia (basada -a l'estiu- en les fruites del bosc, els rossinyols, els pèsols i el peix), el bilingüisme (el finès conviu envejablement amb el suec), la modernitat (palesa sobretot als edificis i la llibertat de pensament), la religió (98 % evangèlica i 2 % ortodoxa), el disseny (amb Alvar i Aino Aalto al capdavant), la pintura (Gallen-Kallela, Halonen, Edelfelt...) i Sibelius (el compositor del segle xx que encapçala la música finesa). Tot això és el que n'he pogut copsar durant els cinc dies sencers que hi he estat. Poc temps, certament, per això mateix ha estat inevitable obviar-ne molts aspectes que a d'altres no els hauran passats desapercebuts. Si no s'hi viu un parell ben bons de mesos com a mínim, marxes amb la sensació d'haver-hi deixat moltes llacunes. A més, estic segur que visitar Hèlsinki a l'hivern ha de ser una experiència totalment diferent de l'estiuenca. I sinó, què hi feien els vuit enormes trencaglaços ancorats en un racó del port? Quin grau de bellesa ha de prendre la immaculadament blanca Tuomikirkko (església catedral) envoltada de neu? S'hi ha de tornar aleshores, per copsar la llum del sol de mitjanit que, per posar només un exemple, Jim Jarmusch va fer palesa a la pel·lícula Night on Earth.